#EnlaBretxa. “Vetusta” per David Giner

Raconera era una petita aldea que es trobava al mig de La Vall Enfonsada, envoltada d’uns arbres tan alts que feien ombra a tot el poble i a l’estiu ningú patia calor. Tan alts eren, que ni tan sols el fum de les xemeneies podia arribar a la copa dels arbres, i a les hores de més silenci podia escoltar-se el cant dels ocells i el soroll de l’aigua corrent pels salts del riu que quasi feia la volta sencera a l’aldea.

A l’aldea hi havia una enorme casa molt vella i antiga, amb les parets de color d’un dia d’hivern i un enreixat que s’alçava custodiant les entrades i les eixides. Era l’escola de l’aldea, i els ancians del poble contaven que encara ensenyaven els mateixos mestres des que van inaugurar l’escola, fa tants anys ja que ningú no se’n recorda. Fins i tot el nom havien oblidat, però tothom l’anomenava Vetusta.

Vetusta no era un lloc agradable. Els nens i nenes havien de seure moltes més hores que els mateixos adults, i no podien jugar ni riure mentre hi eren asseguts. I repetien i repetien sempre les mateixes frases que els adults els indicaven per a després tornar a repetir-les ells als adults. No, als nens i nenes de Raconera no els agradava anar a Vetusta. Ells hagueren preferit anar a jugar al riu i a la vall, però la aldea tenia l’estranya convicció de que era necessari que els seus nens anaren a Vetusta, malgrat que sempre sortiren d’allí tristos i neguitosos. I per això es muntava cada dia guàrdia per a vigilar que totes les xiquetes i xiquets de l’aldea no faltaren a Vetusta.

Com cada dia, estaven els nens i nenes esperant aquell ancià mestre de blanca barba, que com no veia prou usava uns prismàtics per a llegir el gruixut llibre de text. Però l’ancià mestre no acudia i els nens ja no sabien què fer. La monotonia de l’espera es va veure sorpresa per una increïble visió: un enorme globus va aparèixer per la finestra! Els nens no n’havien vist mai cap, i no cabien en ells de l’emoció, però malgrat l’espectacularitat de la visió, cap d’ells es va atrevir a llevar-se de la cadira. De sobte, van sentir una veu femenina que sortia del globus i deia “veniu, veniu i pugeu! El mestre ha hagut d’anar a veure el seu avi i mentre estiga fora m’encarregue jo de vosaltres!”.

Mai s’havia sentit tant d’aldarull a Vetusta, i tot eren espentes per veure qui eixia més ràpid de classe i pujava al globus. “Endavant, que anem a fer la classe!”, digué la jove noia, i els nens ja s’imaginaven baixant del globus i seient de nou als pupitres. Però per a alegria i goig de totes i tots, el globus es va enlairar i la cistella repleta de nens veia com Vetusta anava fent-se cada vegada més petita, i a mesura que s’allunyaven l’alegria anava en augment.

La cistella era enorme, i els nens corrien i jugaven tocant tot el que veien, i uns observaven encisats la flama que creixia o es feia petita amb la rodeta que girava la noia mentre que altres pujaven per una escala de caragol a l’interior del globus… “Que calentet s’està ací dins!”. Els que jugaven a la cistella, mentre, exclamaven “i quina fred fa ací baix!”. I quan el globus ja havia pujat més alt que els arbres, van estar una estona donant de menjar als ocells i jugant a mullar-se amb els núvols. “Ara, cap avall!”, va dir la noia. I el globus va baixar tant de pressa que els nens quasi no s’adonaven què estaven aterrant al mig del bosc.

En baixar del globus els nens van fer allò al que estaven acostumats, i es van col·locar totes i tots formant unes files perfectes i esperant les ordres de la jove mestra, qui somrient els va replicar: “però què feu ací parats com si fóreu una estàtua en lloc de començar a córrer entre les flors i a saltar sobre les pedres? És que em veieu cara de coronel? Apa, què us abelleix fer?”. Els xiquets i xiquetes es miraven els uns als altres, i de sobte, com el tro que trenca la calma de la nit plujosa, les exclamacions d’alegria i les rialles dels nens van omplir tota la vall i el bosc, i quasi es senten des de Vetusta… “jo vaig a veure aquelles papallones!… i jo a banyar-me al riu!… doncs jo a recollir closques de caragols!”.

Al cap d’una estona van veure una misteriosa cova que s’amagava entre uns arbusts. Tothom volia entrar, però com que era tan fosca ningú no s’hi atrevia. Fins que una nena va mostrar uns quants insectes que havia anat recollint… “mireu, tinc cuques de llum! Jo aniré davant i us il·luminaré!”. Al capdavant anava la nena amb les cuques i una intensa llum sortia de les seues mans, i en endinsar-se van descobrir un munt de meravelles… pedres de colors i reflexes diferents, unes grans pedres en punta que eixien del sostre i d’altres que creixien del terra cap amunt… estar allí dins era fascinant!

I la jove mestra els va proposar d’anar recollint pedres de diverses formes i colors. Quan ja van recórrer tota la cova i van eixir, van disposar sobre l’herba totes les pedres que havien tret, i com si d’un joc es tractara, els nens i nenes van començar a fer xicotets muntons amb les pedres segons la seua forma i color. “Quines pedres més boniques!”, exclamaven els nens.

“Mireu les meves, quines taques roges que tenen!”. Enmig de l’entusiasme la mestra els anava explicant que aquestes pedres s’anomenaven minerals i que cadascuna tenia un nom i unes peculiaritats, i com que els nens ja havien classificat els minerals la mestra sols havia d’ajudar-los a posar-los el nom.

La mestra i els xiquets i xiquetes van estar tot el dia pels boscos de La Vall Enfonsada, i una bona cistella de mores, de maduixes i de pomes que havien recollit va ser el millor dinar que havien tastat des de feia temps. En veure que el sol anava descendint poc a poc, van pensar que ja deuria ser l’hora de tornada, i van anar totes i tots cap al globus. Uns s’enduien un grapat de minerals, d’altres havien recollit fulles de formes variades, d’altres portaven flors de tots els colors… i tothom pujava al globus amb les mans i les butxaques plenes per a dur-ho a l’escola. “Puc girar la rodeta de l’estufa i pugem?”, va exclamar un dels nens; la jove mestra va somriure i el va ajudar a encendre la flama i el globus es va enlairar.

Ja arribaven a Raconera i Vetusta es veia cada vegada més a prop. Per aquelles grises finestres que quasi havien perdut tota transparència giraven els caps els companys que havien quedat a Vetusta, sorpresos, amb la boca oberta i sense llevar-se de la cadira… Però l’escena era tan increïble i acolorida, que no van poder evitar llevar-se i eixir fora corrents, i fins i tot els ancians mestres van eixir al pati arrossegant les llargues barbes per terra i exclamant “què ocorre ací, què vol dir aquest escamot?”. Malgrat tot, en lloc d’enutjar-se es van quedar bocabadats davant l’extens mostrari de minerals que es presentava davant la seua vista. I de sobte, un dels ancians mestres va pegar un salt i emocionat va dir: “Aquest mineral és.. però si és… d’on l’heu tret?!”. Encara no s’havia recuperat de l’esglai quan una nena li respongué: “doncs ací mateix, els hem tingut sempre ací, davant nostre; en creuar el riu hi ha molt, de tot el que hem dut”.

I els eminents ancians no van trigar ni un instant en anar corrent a l’altra banda del riu, vall endins, per veure si descobrien algun nou mineral per a posar-li el seu nom i eixir així als llibres de text de tant estimaven. Llavors, l’endemà la jove mestra vahaver d’acudir amb nous companys i companyes per a atendre a totes les nenes i nens de l’escola. Passaven els dies i en cada excursió recollien noves mostres per a guardar-les per les classes i els corredors, i com que ja quedava poc d’espai, van haver de retirar els llibres de text per a fer lloc per a les mostres. L’aspecte de Vetusta anava canviant poc a poc; cert és que els xiquets passaven més temps fora per la vall o pels carrers de l’aldea que dins de l’escola, i cada matí eren els primers que es llevaven del llit per a anar impacients a l’escola amb la il·lusió d’emprendre una nova aventura i d’aprendre nous descobriments que abans no sabien. Fins i tot es llevaven abans que començaren les guàrdies, i com que les classes es donaven igual dins de Vetusta que als carrers de l’aldea o als boscos de les valls, aquestes guàrdies van perdre el seu sentit i l’aldea va decidir eliminar-les, i en tenir més temps lliure aquests adults que sols havien treballat de vigilants i no sabien fer altra cosa, solien acompanyar els grups d’infants per aprendre i descobrir amb ells tot allò que els envoltava, participant fins i tot amb idees i propostes.

Finalment, Vetusta ja no era un lloc desagradable i va passar a ser el lloc preferit per tota l’aldea, la qual va decidir canviar el nom de Raconera pel de Vetusta, Vetusta la Nova. I en l’aldea de Vetusta la Nova el cant dels ocells quasi no podia sentir-se al costat de les rialles dels nens. Alguna vegada, en les excursions pels boscos i per la vall, algun xiquet o xiqueta podia veure, allà lluny, a un d’aquests ancians eminents que encara estava cercant minerals i nous descobriments… i tots els dies podia distingir-se un gran globus travessant els cels de La Vall Enfonsada.

Anuncios

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s