#EnLaBretxa – Construyendo mejores ciudades, per Fakhi

Estes últimes semanes la cimentera Lafargue, eixa gran empresa internacional, arrelada ja fa anys al Camp de Morvedre, ha sigut notícia a la premsa local. Afamada pel seu altruisme empresarial que cristalitza en donatius, beques, i organització d’esdeveniments propagandístics, Lafarge diu que inverteix 29 milions d’euros al Camp de Morvedre, i queda clar: Lafarge són els millors. No només donen feina als morts-de-fam, sinó que ensenyen als seus fills a com ser un mort-de-fam amb feina, fan unes plantacions d’arbres que el déu, que tenen forma de núvol contaminant de CO2, per valor de 36000 arbres plantats, unes xifres dignes d’aparèixer en un documental dels del NO-DO, i insisteixen moltíssim en la seguretat i salut a l’empresa: 3 anys, ojo cuidao, 3 anys sense accidents laborals derivats en baixes laborals! El que ells diuen, estan construint millors ciutats.

Però compte! Eixa gran empresa altruista plena de cínics està en perill! El conveni que signà el 1992 amb l’ajuntament de Sagunt per explotar el mont públic finalitza a desembre de 2017. I sembla que ja no existeix voluntat per part de l’Ajuntament de què Lafarge continue millorant la ciutat de Sagunt. Passa que a la proposta que presentà l’empresa per ampliar el període i àrees per a l’extracció del mont públic, s’han presentat al·legacions contràries per part de l’ajuntament. I damunt l’altre problemeta amb la muntanyeta de Romeu… Els veïns de l’Associació de Bonilles-Romeu, que des de fa ja temps s’han organitzat per plantar cara a Lafarge i a la connivència de la Conselleria de Medi Ambient, han estat presentat una sèrie de denúncies, recursos i al·legacions contra l’ocupació del Mont Públic per a fins extractivistes. Eixa lluita, que ha mantingut la barrera legal de Declaració d’Interés Comunitari sobre la muntanya de Romeu, ha impedit que l’empresa s’acarnisse amb aquest tros de terra. Encara com, l’Ajuntament ha presentat ha presentat alternatives per mantenir el compromisos adquirits mitjançant el conveni, i els ha ofert un altre tros de carnassa en forma de terra, potser menys estimada, potser menys defensada, potser per solventar la papereta. Però eixos veïns… ¿com se pot oposar algú a que eixe muntó de roca brut, i verd, i ple de terra i de pols es transforme en travesseres per a l’AVE, o en caixons de formigó per a esculleres al port de València, o en asfalts per a les tendes de l’IKEA…?, ¿Com se pot estar en contra del progrés, dels llocs de feina i de la vessant altruista de les empreses?

Ara veiem com els treballadors de l’empresa se mobilitzen per defensar els seus llocs de treball, de manera molt lícita, perquè l’empresa els tracta de categoria superior, y clar, ahí està també el PP defensant com sempre el treball que la patronal oferta, i a més tractant-se de l’empresa, el director executiu de la qual és el mateix president de la patronal cimentera a l’estat espanyol, la Agrupación de Fabricantes de Cemento de España. Tot un grup de pressió, que a més a més, engloba entramats empresarials com els de CEMEX, o els de Holcim, que aspiren a monopolitzar la indústria del ciment. A més a més, a nivell europeu aquestes rates, en perdó dels pobres animals que no deuen res, se dediquen a “flexibilitzar” la normativa mediambiental, és a dir, que s’encarreguen de que allà on no se pot fer la vista més grossa del que ja se fa, no se puga fer res amb base legal. Això implica llevar títols de protecció legal d’espais naturals, variar els límits permesos de contaminació, modificar els estàndards de certificació de productes, els de seguretat laboral, els de salut pública… Però, ep! Els llocs de treball, la productivitat, i eixe ritme que ens imposa la manca d’una sobirania alimentària és el que prima. Això i la imatge que se treballen aquestes multinacionals, amb notícies constants que parlen d’una funció social, d’uns compromisos ètics que fan bossera de contrarestar amb la realitat de dites empreses, fins i tot, per crear escola, com a la Universitat Politècnica de València, amb la Càtedra Blanca, on se dediquen a enfocar l’aprenentatge i la creació de coneixement cap als interessos de l’empresa.

Potser el més dolent és el circ que se’n crea amb tot això, o ben mirat, les limitacions que la creació del circ tindrà. Vull dir, veurem com actuen els pallassos i forçuts, els funambulistes continuaran dançant, el domador amansarà les feres, i tots aplaudiran. Probablement, veurem mobilitzacions dels treballadors de Lafarge, que demanaran el seu plat de llentilles, de manera molt lícita, però a costa de la salut, i de la terra de tots. Tenim a la cimentera del Port cremant per les nits per a construir una ciutat millor, la tenim expulsant a l’aire residus que van a parar als nostres pulmons, deixant un polsim negre als voltants de les instal·lacions, que alguns veïns demanaven analitzar, i que molts altres relacionen amb l’augment de casos de càncer al Camp de Morvedre.

Però els treballadors, és comprensible, demanaran pel seu futur, per poder donar a menjar als seus fills. I la pressió social d’aquesta comprensible lluita, pot dur a una consciència obrera acrítica, que s’ature un vegada i mil més, en el pa per a hui i la fam per a demà, obviant el compromís que tenim amb els que vindran de preservar-los una terra habitable, on puguen viure sense haver de vendre i destrossar la terra de tots per als beneficis d’uns pocs. Probablement tampoc se sabran ni se voldran buscar vies altres, que asseguren la manera de procurar el menjar per als treballadors de Lafarge. Però la pèrdua de llocs de treball, i l’ús que d’ella en farà Lafarge, provocaran una onada de nou lerrouxisme amb tints de modernitat, excel·lència i altruisme laboral, que s’imposarà de nou a la raó. Les declaracions de Iniciativa Portenya, al respecte van prou en la línia de vendre el que calga perquè Lafarge continue operant en el Port, i done llentilles a tothom. De tot això se’n farà una arma que hom es llançarà a la cara i de la qual els treballadors eixiran irremissible-ment mal parats.

Esperem que aquest cop la lluita dels treballadors se’n recorde dels 11 acomiadats de 2010, quan una subcontracta de Lafarge durant més de 30 anys, Eurocen, tancà les portes i els subcontractats demanaren que Lafarge els reconeguera l’antiguitat. Esperem que si algun dels treballadors de Lafarge emprèn un viatge en bici solidari pel camí de Santiago, que ho faça en solidaritat amb els veïns de Bonilles-Romeu. Esperem que els mateixos treballadors en lluita exigisquen a l’empresa una seguretat en salut que sobrepasse els límits laborals i se’n faça responsable, ja no de millorar, sinó de no empitjorar la salut ambiental de les persones que viuen a la zona. Esperem que les iniciatives mediambientals en les què participen els treballadors no consistisquen en reduir l’emissió de CO2, i acaben per construir una reconversió del sector que regenere els espais que han estat explotats, més enllà de les plantades de pins subvencionades.

Des d’ací tendim la mà als companys de lluita, d’una lluita alliberadora per al futur dels nostres fills. Tendim la mà a tota persona que lluita perquè a nivell laboral, no sols se creen llocs de treball assalariat per a qui vulga, sinó les condicions per garantir-nos un futur pels nostres mitjans, de deixar als que vindran una terra que no siga un erm pres pels rosega-muntanyes, i que produïsca allò que necessitem per treballar, sinó allò que necessitem per a viure.

Anuncios

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s